Resistència al foc segons el Codi Tècnic d’Edificació

En la protecció passiva contra incendis (PPCI), la resistència al foc és un concepte clau. Aquesta resistència es refereix a la capacitat dels elements per a mantenir les seves propietats i funcionalitat durant un incendi, impedint així la seva propagació.

Les mesures de protecció passiva tenen com a principal objectiu evitar pèrdues humanes i materials, proporcionant temps addicional per a l’evacuació. Abans de realitzar l’aplicació de les mesures de protecció passiva contra incendis sobre els elements a ignifugar, és essencial comprendre els conceptes bàsics i la normativa vigent. Un d’aquests conceptes és el REI (Resistència, Integritat i Aïllament).

Per a triar adequadament la resistència al foc a emprar, és necessari conèixer aspectes sobre l’estructura i les temperatures a les quals pot arribar el material en contacte amb el foc. Per tant, és fonamental seguir les indicacions del Codi Tècnic d’Edificació (CTE).

Què signifiquen les sigles REI?

Conforme a les noves classificacions europees, les que aplica el CTE són:

• R (resistència): Indica el temps durant el qual un element és capaç de mantenir la seva funció portant. Només és aplicable a un element estructural.
• E (integritat): Temps durant el qual un element és capaç de mantenir-se com a barrera al pas de la flama i dels gasos. No s’aplica a un element que no sigui separador. Per exemple, una paret o un forjat, etc.
• I (aïllament): El temps durant el qual un element és capaç de mantenir-se com a barrera al pas de la calor. Tampoc és aplicable a un element no separador.

D’altra banda, pots trobar diferents variants de comportament d’aquestes classificacions.

Què has de conèixer sobre la resistència al foc?

En termes generals, hauríem de conèixer que l’elevació de la temperatura que es produeix, a conseqüència d’un incendi en un edifici, afecta a l’estructura de dues formes diferents. Trobem que, les propietats dels materials es veuen afectades amb la modificació de la seva capacitat mecànica i, també, a conseqüència de les deformacions dels elements, apareixen accions indirectes que donen lloc a tensions, que es sumen a altres accions.

Així mateix, en elements estructurals principals, quan parlem de la resistència al foc, es considera que un element la té si durant un incendi, el valor de càlcul de l’efecte de les accions no supera el valor de la resistència d’aquest element. Normalment n’hi ha prou amb fer la comprovació en el moment en què la temperatura aconsegueix el seu major grau. Es considera que en un element estructural hi ha una resistència suficient, si el temps indicat en minuts aconsegueix la resistència necessària que suporta durant el temps d’exposició al foc (Taula 3.1 o 3.2 del Codi Tècnic d’Edificació).

D’altra banda, quan parlem dels elements estructurals secundaris, ens referim al fet que aquests elements, el col·lapse dels quals davant l’acció directa de l’incendi no pugui ocasionar danys als ocupants, ni afectar l’evacuació, ni comprometre a l’estabilitat general de l’estructura. Així com tampoc afecta la compartimentació entre sectors d’incendis, com entre plantes o sòls, i no requereixen complir cap exigència de resistència al foc.

Com s’estableix el valor de la resistència al foc exactament?

Realment, tenim diferents opcions per a establir el valor de la resistència al foc. La primera d’elles és comprovant les dimensions de la seva secció transversal. Seguidament, obtenint la seva resistència per mètodes simplificats recollits en el CTE. I, també, per la realització dels assajos establerts en el Reial decret 312/2005 de 18 de març.

Has de saber que, quan analitzem un element, pots considerar que les coaccions en els extrems i suports durant el temps d’exposició al foc no varien si el compares amb les que es produeixen a temperatures normals.

Com a conseqüència, volem que puguis entendre el significat del tipus de resistència al foc que es necessitarà en cada situació.

A cada element la reglamentació li exigeix, segons la resposta davant del foc, uns criteris que siguin necessaris per a garantir aquesta resposta. A un element estructural no separador, se li exigeix només una “R” durant un temps determinat (t’), que depèn de l’altura i l’ús de l’edifici (Taula 3.1 del CTE DB-SI6). D’altra banda, un element que ha de compartimentar un sector d’incendi, escala protegida o local de risc especial, exigeixen una EI-t’ ja que per a aquesta funció no és necessària cap “R”.

Un element que compleix dos o més funcions davant del foc haurà de satisfer les exigències de cadascuna d’aquestes funcions. És per això que, si és compartimentador i estructural (per exemple, un mur de càrrega, o un forjat separador de sectors d’incendi) serà EI-t1’ per al primer i R-t2’ per al segon.

Per exemple, un element estructural i a més separador, com un forjat, pot tenir una classificació: REI-60’, RE-90’, R-120’, R-180’ o fins i tot R-240’. És a dir, manté els tres conceptes (resistència, integritat i aïllament tèrmic) durant els primers 60 minuts, després comença a perdre la capacitat d’aïllament tèrmic, però manté la funció portant i la integritat fins als 90 minuts. I, finalment, es perd la integritat, però continúa mantenint la capacitat portant fins a un màxim de 240 minuts.

Amb tota aquesta informació, podreu saber una mica més sobre que aplicació específica necessita i ha de complir l’element a ignifugar, en el qual existeixen unes certes exigències reglamentades per a la seva resistència al foc.